• Augmenta la mida de la font
  • Mida de la font per defecte
  • Disminueix la mida de la font
Home

Art1-Full informatiu Quincacau - Març - 2017

Correu electrònic Imprimeix PDF

LA DESMOBILITZACIÓ DEL PAS COM A ARMA SINDICAL

Hom ha pogut constatar com les persones treballadores han evidenciat un clar procés de desmobilització en dues direccions: la majoria treballadora no reclama els seus drets i s’acontenta amb les engrunes d’unes negociacions d’’uns sindicats que, alhora, fan ús d’aquesta mateixa desmobilització per a teixir xarxes clientelars

Durant els darrers temps, i no és una problemàtica circumscrita només a la UAB, hom ha pogut constatar com les persones treballadores han evidenciat un clar procés de desmobilització i de manca de participació. Aquest procés pot ser entès en dues direccions: la majoria treballadora no reclama els seus drets i s’acontenta amb les engrunes que són fruit d’unes negociacions d’una majoria de la representació sindical que, alhora, fa ús d’aquesta mateixa desmobilització per a teixir xarxes clientelars destinades a mantenir les seves majories. És un cercle viciós que es fa evident a la nostra universitat.

I encara s’ha fet encara més evident d’ençà la presa de possessió de l’actual Equip de Govern. Més enllà de les relacions personals i filiacions sindicals d’alguns membres d’aquest nou equip amb els sindicats dits institucionals (que van des de Vicerector a comissionats, només per citar-ne alguns), s’ha evidenciat una gradual pèrdua de combativitat sindical en els darrers temps: els anys de plom de les retallades encara són ben vius, però no sembla estar igualment activa la reivindicació i la lluita per la recuperació de tots els drets manllevats i de la gegantina pèrdua de poder adquisitiu de tot el PAS. Això ha desembocat en un menys teniment de la cultura de les d’assemblees, en un augment dels comunicats, de les imposicions de les majories, i de la instal·lació del dogma de “és això tot el que podem aconseguir: o ho prens o ho deixes”. En resum un relaxament sindical que sembla dur les relacions laborals més pel camí de les engrunes que l’equip sembla marcar, sense plantejar-nos —sense plantar-nos—mobilitzacions actives que veritablement pressionin l’equip i permetin als organismes unitaris una posició més poderosa.

Respectem les majories i la democràcia, i entenem, des de la discrepància, les filiacions abans esmentades, però hem assistit amb tristesa a com s’ha fet tot el possible, activa o passivament, per aturar diverses accions reivindicatives: com ara a l’acte de presa de possessió de l’actual Rectora, on va poder assistir, i intervenir, amb tota la tranquil·litat del món el Conseller d’Innovació, Universitats i Empresa de la Generalitat de Catalunya (tots els membres del govern de la GC havien estat declarats persones non grates a la UAB per part dels organismes unitaris del PAS); no s’han dut a terme actes reivindicatius a la inauguració del curs passat; s’han obstaculitzat protestes al Consell de Govern, o a diversos tribunals on la discrepància amb la Gerència era més que evident... només per citar alguns casos.

Però, sobretot, el més trist de tot plegat és l’aparença de que es compti amb les treballadores només quan s’acosten les eleccions a Junta o Comitè: per això les assemblees semblen només possibles quan son extremadament imprescindibles (amb l’excusa de que “a les treballadores no cal omplir-li el cap”, “se’ls ha d’explicar les coses ja ben madurades”, etc.). Fins i tot, quan s’aconsegueix convocar una assemblea, els sindicats institucionals fan servir la seva majoria per a decidir-ne l’ordre del dia, fent impossible demanar l’opinió del PAS sobre temes que ells no consideren necessaris... Impedir que se us demani la opinió sobre alguna cosa a una assemblea de tot el PAS és potestat d’una majoria? Malament anem si acceptem aquest terme.

Tal és el cas del Calendari Laboral. Hem passat d’accions directes per a la recuperació de la nostra jornada a, pràcticament, donar la nostra aquiescència en format de catifa vermella, tot volent signar el calendari laboral (no estem obligats a signar-ho, més aviat hauríem d’estar obligats a lluitar per recuperar la setmana de 35 h.) a canvi d’un seguit de prerrogatives que cada vegada es compliquen més la vida: les compensacions per formació, les iniciatives de millora, i ara el “programa per a potenciar la capacitat d’innovació del PAS”. Aquest darrer programa se sotmetrà a votació en l’assemblea del 7 de març. Malauradament, la majoria de representació sindical ha decidit no dur a votació la nostra proposta de, a més, sotmetre a votació el suport del PAS a la signatura del calendari laboral (el qual ells ja donen per suposada), signatura amb la qual la Gerència disposarà d’un document rubricat pel PAS on podrà constatar la nostra conformitat amb un calendari ple de retallades i apedaçat amb draps, que cada vegada dificulta més la conciliació del PAS. Només per no donar aquesta eina a l’equip és pel que considerem que no s’ha de signar, més enllà d’acceptar, o no, el “programa d’innovacions”: no ens apliquem retallades a nosaltres mateixos, si us plau. I no ens deixem caure al parany de “és el que hi ha: o això o res”, perquè no és veritat, i només depèn de nosaltres.

Les darreres sentències del suprem —plus campus, pagues extres— venen a reafirmar el que us expliquem: cal negociar, evidentment, però no es pot plantejar una representació sindical “sense que ningú no s’emprenyi”. L’arma sindical més forta és la mobilització, i és el suport principal de qualsevol negociació. El contrari, la desmobilització, enforteix aquells que ens retallen, tot i que algun cop haguem compartit algun que altre carnet.

Així que, companyes, compartint la màxima de “salut i lluita”, us volem convidar a revifar la lluita i fer-la extensiva a tot el PAS de la UAB. Si lluitem, podem perdre, si no ho fem, estem perduts.

Darrera actualització de dilluns, 6 de març de 2017 08:27  

Facebook.gif