Art-1 butlletí electrònic febrer 2013 – 37.1

37.1

Us convidem a rellegir aquest article, publicat pel 1r de maig del 2012, avui de més actualitat que mai. Els partits de govern segueixen incomplint les seves pròpies lleis per tal de salvar els interessos del neocapitalisme: els antisistemes dels governs, emparats en les actituds violentes, prepotents i repressives, atempten contra els interessos de la majoria, tot intentant imposar els principis de la privatització i el guany especulatiu…

Davant els possibles principis d’incostitucionalitat de la llei de reforma laboral del Gobierno de España, aprovada pel PP i CIU, entre d’altres, diferents partits de l’arc paralamentari català, van acudir al Consell de Garanties Estatutàries. Per una banda, CiU, va sol·licitar el dictamen, interessat exclusivament en les invasions de competències; però els partits de l’esquerra sol·licitaren una avaluació ampliada a tots els aspectes de la llei.

L’informe, publicat el 3 d’abril, no ha estat tingut en compte pel Govern: els principis d’inconstitucionalitat són clars (cosa que tots sabíem) i afecten, no només a la invasió de competències, sinó també als drets fonamentals de ciutadania, en allò que estableix el títol primer, article 37.1 de la Constitució Espanyola :

Título I. De los derechos y deberes fundamentales

Capítulo segundo. Derechos y libertades

Sección 2.ª De los derechos y deberes de los ciudadanos

Artículo 37

  1. La ley garantizará el derecho a la negociación colectiva laboral entre los representantes de los trabajadores y empresarios, así como la fuerza vinculante de los convenios.

Podem afirmar, doncs, que el reial decret llei 3/2012, de 10 de febrer, de mesures urgents per a la reforma del mercat laboral, presenta clars indicis d’inconstitucionalitat en aspectes com són els drets i deures de ciutadania, dins un concepte tant important dins dels principis del nostre sistema legal com són els “drets fonamentals”.

Hom ha de preguntar-se com la pràctica eliminació del dret a la negociació col·lectiva, i la força vinculant dels convenis, imposada pel PP, no ha aixecat una tempesta parlamentària de proporcions bíbliques… I, ¿com pot ser que el partit espanyol que ha abanderat el bloc “constitucionalista” a l’estat dinamiti un dels principis bàsic dissenyat per ser la garantia de l’estabilitat social, entre treballadors i empresaris, del país?

Però potser començarem a entendre-ho si pensem que l’atac al 37.1 no és una cosa nova: ja el govern del PSOE va començar-ne la laminació quan va abaixar el 5% dels sou dels treballadors públics (funcionaris o no) al marge dels convenis i de la negociació col·lectiva… Els membres del triparit, absolutament despistat al final d’una legislatura en plena decadència, no van ser conscients del nivell de l’error que estaven cometent, en obrir la Caixa de Pandora de la rebaixa dels drets de ciutadania, especialment de la classe treballadora (la majoria), cosa que suposava el qüestionament de la negociació col·lectiva… I el silenci va fer-ne traïdora a l’esquerra del país i, la vergonya de reconèixer-ho, còmplice.

CiU ha seguit el mateix camí que el PP amb la llei d’acompanyament dels pressuposts de la Generalitat que no només afecta a aspectes retributius sinó a d’altres, com ara les condicions de treball, clarament acordats i publicades en els convenis dels treballadors públics. CiU és necessàriament conscient del nivell d’inconstitucionalitat dels pressuposts i del seu nivell de prevaricació amb el que hauria de ser la llei base del nostre sistema: la constitució. No és estrany, doncs, el seu silenci davant el que està fent el PP amb els drets bàsics dels treballadors; perquè és exactament el mateix que ells continuen fent.

És fa necessari denunciar públicament aquests gravíssims incompliments dels drets fonamentals, i caldria fer-ho també a nivell jurídic… Però, ens trobem davant d’un ministeri judicial molt condicionat políticament: la “independència” del tribunal constitucional, amb uns jutges triats directament per la classe política amb una majoria del PP no està assegurada. D’altra banda, els processos judicials, portats a les altes instàncies, són caríssims i les organitzacions que intenten defensar els interessos dels treballadors no se’ls poden permetre. La repressió és cada dia més dura, i una de les pitjors formes de repressió que estem patint és la condemna a costes judicials (no assumibles) a aquells que s’atreveixen a desafiar el poder establert, i això terroritza perquè a l’estat espanyol la justícia mai – i ara encara menys- és gratuïta.

Així doncs, els principis bàsics del nostre sistema s’han trencat: la divisió de poders és una fal·làcia, es governa en base a les majories però sense el respecte als principis legals ni als compromisos adquirits. Els veritables anti-sistema s’han acomodat a les cadires de presidències, ministeris i conselleries i dicten el seu govern en funció dels interessos de minories; subjugats als mercats, als interessos financers i al capital. La dreta europea, antisistema, es troba en ple procés contrarevolucionari, actuant de forma violenta i repressiva per limitar els drets del conjunt de la ciutadania, en una caiguda lliure cap a la dictadura de fet del interessos econòmics d’una minoria social: en aquestes condicions el descontentament és general i la desobediència civil està plenament justificada. Avui en dia la defensa dels principis bàsics d’una constitució ja obsoleta i desprestigiada es considerada, des de les cavernes del poder, d’extrema esquerra radical.

Aquesta és l’autèntica crisis que patim aquest moment. No és l’economia, ni les finances, ni el deute públic: és l’atac contra els principis bàsics del sistema social que es va teixir a Europa després de la Segona Guerra Mundial, el sistema que ha possibilitat el més llarg període de pau del últims 1500 anys i un equilibri de mínims entre els interessos del capitalisme i els de l’estat social. Són aquests mínims els que es defensen, avui en dia, des de les manifestacions al carrer, les ocupacions d’espais públics o les vagues i protestes ciutadanes. I són els antisistemes dels governs, els que emparats en les actituds violentes, prepotents i repressives, atempten contra els interessos de la majoria intentant imposar els principis neoliberals de la privatització i el guany especulatiu per sobre del bé social i el benefici col·lectiu. I pretenen fer-ho a la força, sense un debat obert i lliure, basat en el principis democràtics, que qüestioni i decideixi de forma col·lectiva, el que volem que sigui el nostre futur.

Col·lectius Assemblearis d’Universitats (CAU) – Intersindical Alternativa de Catalunya (IAC)

Primer de Maig del 2012

Darrera actualització de dilluns, 4 de febrer de 2013 11:34