Alguns programes de màster han prioritzat el lucre per sobre de la qualitat acadèmica. La comunitat universitària ha de fer autocrítica respecte a les responsabilitats relacionades amb els escàndols dels màsters.
Malgrat pugui semblar que l’escàndol dels màsters sigui un problema exclusiu de la classe política la realitat es que és un greu problema per a tota l’acadèmia de l’Estat espanyol… Catalunya (principat) inclosa.
És important reflexionar sobre la història dels màsters en la nostres universitats que va aparèixer a finals dels 80 i es va reproduir, de forma conspícua, els anys 90. Molts ja érem conscients de que l’autèntica finalitat de molts, d’aquests programes de “màster” era el lucre i no la docència ni, molt menys, la recerca. En aquells anys era ben sabut que molts departaments utilitzaven aquesta formula educativa per a incrementar els ingressos dels docents, mantenir doctorands i post-docs, pagar hores extres a membres del PAS, o generar contractes d’obra i servei. Tot això amb unes remuneracions en recursos personals desproporcionats, arbitràries i sense cap control; i en alguns casos aquesta situació encara es perpetua…
Com a persones intel·ligents que som, capaços de justificar-ho gairebé tot, podem excusar-nos en el fet de que, el moment de màxim creixement de les universitats coincidia amb uns nivells de finançament inadequats. Podem justificar que aquestes actuacions, èticament qüestionables, permetien incrementar recursos humans, impulsar la recerca i, fins-hi tot, estabilitzar econòmicament departaments. Però això no ens lliura de la corrupció sistèmica generada per algunes actituds, més pròpies de la subhasta de titulacions, que avui en dia està qüestionant la seriositat de les nostres màximes institucions educatives. Aquesta situació va generar un abisme “classista” no només entre els estaments universitaris sinó també entre el mateix PDI: la contractació en precari, l’augment de les matrícules, l’elitització de l’ensenyament superior, l’arbitrarietat en l’estructura orgànica del PAS i del PDI, l’abús de poder.
El tant criticat per l’estudiantat “pla Bologna” va generar el desprestigi de les llicenciatures i la mercantilització dels màsters, a preu d’universitat privada. No és estrany que aquesta mercantilització hagi generat efectes compra-venda, a preu de mercat, i la imperiositat de convertir-los, els màsters, en una obligació de mínims a l’hora de presentar un currículum. Com exemple de perversió podem citar les propostes de l’administració pública de crear, amb recursos públics, escoles de postgrau per a dotar de titulacions de “màster” els alts càrrecs, de l’administració pública (segurament amb certificació oficial d’alguna universitat pública): recursos públics per a interessos privats.
Tot això, passats els anys, ens explota a la cara evidenciant-nos clarament les nostres mancances i el que es va fer malament en el seu moment: tant per acció, per participació, col·laboració, inacció com silenci. Totes les persones de les universitats en tenim una part de responsabilitat que ens cal assumir des d’una profunda autocrítica. No amaguem el cap sota la sorra davant de la responsabilitat d’haver regalat titulacions, d’haver venut “cursets” de FP a preu d’universitat de Harvard, d’haver volgut tenir “famosos” com a alumnes i professors oblidant la qualitat de la docència…
Aquesta autocrítica ens és necessària per desterrar per sempre aquestes actituds de les nostres universitats, especialment les públiques, construïdes amb l’esforç de totes i tots. Desterrar-les, que no es reprodueixin i que desapareguin, per sempre, de l’espai acadèmic. I, especialment, evitem els encobriments que es generen des dels nostres silencis.
Secció sindical dels CAU-IAC a la UAB
25/09/2018