Revista electrònica Quincacau Maig 2018 (2) – CCOO, UGT, CSIF: acord, NO millora!

II Acord de (no)millora de l’ocupació pública signat pel govern de l’Estat amb CCOO, UGT i CSIF

El PP aconsegueix els seu objectiu d’anar desvinculant el poder adquisitiu de les treballadores de la pujada de preus el lliga a l’evolució  del producte interior brut.
Els salaris han d’anar orientats a la redistribució de la riquesa i la recuperació del poder adquisitiu. Això significa mantenir l’IPC com a indicador!

La crisi econòmica ha estat marcada per polítiques neoliberals basades en les retallades de serveis públics i salaris així com la transferència de rendes del treball a les classes altes. Des de fa anys al sector privat sindicats com CCOO i UGT han signat convenis que lligaven el sou a la productivitat, cedint a les pretensions de la patronal. Aquesta situació es reprodueix avui a la negociació col·lectiva de la funció pública. Aquest dies Cristobal Montoro, Ministre d’Hisenda i Funció Pública i el sindicats CCOO, UGT i CSI-F han acordat l’evolució del salaris pels empleats i empleades del sector públic de cara als propers tres anys; el text signat no recull en cap moment la necessitat de vincular els salaris l’IPC (índex de preus de consum) en canvi lliga l’evolució dels mateixos a l’evolució del producte interior brut (PIB).

Desvincular el poder adquisitiu de l’IPC és coma mínim sorprenent atès que aquest indicador és dels més utilitzats per determinar precisament la capacitat adquisitiva de la població. Per altra banda
hem vist durant els anys més durs de la crisi com el PIB queia i que l’IPC es mantenia per sobre del descens del PIB. Què vol dir això? Doncs que en un context de crisi econòmica no només haurem de fer front a les retallades que vulguin aplicar els governs, sinó que el PIB pot caure més que el IPC i tot i no aplicar-se coeficients negatius hi hauria pèrdua del poder adquisitiu real. Aquest escenari es pot veure al gràfic següent en el que veiem que el PIB (en blau) cau molt per sota de l’IPC en moments de crisi.

Una pujada que no ho és gaire:

Per altra banda cal comentar que la pujada real no es tan significativa com ens volen fer creure. En primer lloc només des de 2010 les treballadores i treballadors del sector públic hem perdut al voltant del 10% del nostra poder adquisitiu només pel diferencial amb l’IPC. Per altra banda cal recordar les retallades de 2010 de Zapatero. Ara es promet una suposada sempre i quan es compleixin criteris d’evolució del PIB i de reducció del dèficit públic. (fixats pel govern, FMI i el Banc d’Espanya).

Com a sindicat sempre hem defensat que els salaris han d’anar orientats a la redistribució de la riquesa i que no només han de respondre a les previsions dels governs sinó que han d’existir mecanismes de correcció respecte a aquestes previsions. De fet l’acord  que té un àmbit temporal de vigència de tres anys, del 2018 al 2020 recull una pujada de la part fixa d’un 1,50% pel 2018, un 2,25% pel 2019 i un 2% pel 2020, és a dir un 1,91% de mitjana anual, sense descomptar l’IPC, que entre 2008 i 2017 ha pujat un 14%. Val la pena recordar que en aquest període  les treballadores dels sector públic no han tingut cap revisió a l’alça dels salaris  sinó retallades de pagues.

Pel que fa a la part variable podem parlar d’un brindis al sol. Si considerarem a quins paràmetres es vincula la pujada anual de caràcter variable que ara ens prometen(caldrà assolir l’objectiu del PIB que s’indica per apercebre aquest increment). Així la part variable serà del 0,25% si durant el 2018 PIB creix un 3,1%, el 2019 la pujada seria un enorme 0,25% si el PIB creixés un 2,5% i el 2020 un super 1% si PIB tornés a créixer el 2,5. Per si les pujades no fossin ja molt minses, si el creixement fos meno del PIB fos menor de l’esperat, els sous de les treballadores de la funció pública podria ser retallat. En resum si  per exemple el PIB del 2019 creix per sota del 2 i la inflació fos del 2% els preus pujarien, l’economia creixeria i els salaris baixarien.

En aquest sentit caldria fer una anàlisi profund dels mecanismes de finançament del sector públic, del model fiscal, cada cop menys progressiu i marcar l’objectiu de la redistribució de la riquesa i la recuperació del poder adquisitiu. Això significa mantenir l’IPC com a indicador i introduir mecanismes de correccions respecte a les desviacions respecte a les prediccions del govern.

Intersindical Alternativa de Catalunya
Artcle recuperat del web IAC del 15 de març de 2018

Per una anàlisi més profunda consultar el comunicat de la IAC-CATAC